Qué? Que hace un montón de tiempo que no escribo ni cuelgo fotos por aquí? Créeme que ya me di cuenta ;P

Lo de las fotos es por pereza ya que no me gusta colgar las fotos sin escribir comentario alguno, lo encuentro algo frío, oye

Y lo de escribir.... pues como ya he dicho algunas veces es xq no me entusiasma escribir temas tristes o melancólicos, y además cuando me pongo a escribir no paro y eso hace una lectura algo cansina la verdad.

Pues mi paso de hoy por el blog es para anunciar que me he mudado de casa, si, ahora estoy en un flog (fotolog), tiene una estética distinta y dinámica, de momento para mi es la novedad, pero me esta gustando, si sus queréis pasar.... www.fotolog.com/banys aquí os esperaré con los brazos abiertos ;)

PS. Aviat penjaré fotografíes que tinc pendents ;P

PS2. Increible pero cierto... un comentario breve

Ho reconec, no sé que començar a explicar per aquí, doncs cada vegada trigo més a fer noves actualitzacions.

Començaré per agrair els missatges de la gent que es va recordar que ahir era el meu aniversari. Sí, senyores i senyors, des d’ahir mateix ja tinc “los dos patitos”, sincerament no és que em faci gaire il·lusió doncs a la meva vessant femenina no li agrada complir anys. Sóc ben raret, ja ho sé. Torno a repetir-me, però MOLTES GRACIES A TOTHOM.

També he de fer una menció a la gent que m’ha felicitat en cert retard o la gent que m’ha felicitat quan els hi he recordat jo. Com deia fa uns dies, qui no plora no mama.

Sabeu què? Doncs ara començaré a enrotllar-me i enrotllar-me. Sé que pot sortir un comentari molt extens i dens, però... les habituals del blog crec que ho llegiran igualment (amb més o menys estona, demano disculpes per avançat) i qui no ho és tant habitual i ve per aquí de passada... si comenta comentarà alguna cosa sense gaire relació, per tant no passa res :P

Tant de temps sense escriure dona lloc a la reflexió. Malgrat que no ho vulgui veure, d’un any ença moltes coses han canviat radicalment, cap a bo o cap a dolent. Diuen que de la única cosa que et pots penedir és de les coses que no has fet, però certament hi ha coses que he fet de les quals me’n penedeixo igualment, malgrat que ara no és el lloc ni el moment de pensar-hi.

Aprofitant l’avinentesa (gran... gran oració, hauria d’haver estat més atent a les classes de gramàtica) també estic fent una sèrie de canvis dins del blog, diguéssim que desprès de tant de temps igual li convenia un cert rentat de cara, petites modificacions, actualitzacions i tot això. Sí, també influeix el cert punt d’avorriment que pugui tenir en alguns moments.

Si algú vol aportar algun suggeriment sabeu que estic obert a totes les propostes, doncs “compartir és estimar” i m’agradaria que aquest space fos compartit per tothom.

Realment, a data d’avui no podria parlar pas d’avorriment, doncs no falta ni un mes per als exàmens finals de la universitat, però no sé que m’ha passat últimament que he perdut molta empenta, vaig començar fort aquest semestre però des de fa unes setmanes.... Ara ja no tinc distraccions con poden ser l’ordinador o la televisió, però igualment no treballo tant com ho hauria de fer.

Al principi deia que al estar treballant 40 hores setmanals lluny de casa no podia estudiar, però ara em costa molt agafar el ritme. Un ritme que l’any passat tampoc tenia, un ritme gairebé desconegut per mi.

M’hauré de replantejar moltes coses d’ara en endavant.

Sempre que vull escriure coses noves en el blog em dona la sensació que començo amb paranoies innecessàries i mai explico cap cosa concreta. En part té el seu costat de raó, doncs sempre trigo tant que desprès no sé poder destacar per sobre de les altres coses. Per a veure.... que he fet des de l’ultima vegada que vaig escriure (des de el 13 de març... flipa)?.... Doncs ara posar-me a pensar en tant enrera... doncs que és un bon grapat de dies, eh. Per exemple m’he emancipat i he anat a viure a Barcelona,  he deixat El Corte Ingles i ara treballo com a mercenari fent de monitor en menjadors, casals i colònies (avui m’ho han proposat, no hi puc anar), m’he apuntat al gimnàs (potser no sigui remarcable, però ho volia esmentar també), vaig anar al concert CAS’O6 de Sant Jordi al Palau Sant Jordi (i d’aquí a un mes al de El Canto del Loco), he anat a Port Aventura i al Tibidabo amb nous amics (dos cops, en dos dies), he estat present a Canaletes (i a les posteriors carregues policials) tant durant el pas a la final de la Champions com en l’assoliment de la Lliga. De ben segur que hi ha alguna cosa de ben important on ara no hi caic, si és així demano disculpes de nou.

Vaig acomiadant-me per avui, intentaré passar-me més sovint i anar escrivint cosetes i comentaris als vostres blogs ;)

És un comiat ràpid, però sincerament ja deureu estar ben cansats de llegir, ho sento, però ja tocava

PS. Avui el color és gentilesa de la Yuki, sé que feia temps que no remarcava el fet del color, però avui tocava :P

Te quiero tener y mirar esa carita

y disfrutar de tu sonrisa como ayer

Y volver a ver que eres tú

la princesita que esperaba

y que ahora ya la puedo ver.

Que me muero por tu vida cuando veo esos ojitos,

Que me quedo sin sonrisa cuando doblas esa esquina

Porque no me queda nada cuando te vas a tu casa.

Vuelve, porque ya te has ido estoy vacío.

Vuelve, ese no es tu sitio, ven conmigo.

Tienes el poder de hacer conmigo lo que quieras.

Quiero saber si te mueres por mi vida,

Y sientes esa cosa extraña tú también.

Y quiero volver

A sentirte siempre cerca

que me mires y morirnos de placer.

Que me muero por tu vida cuando veo esos ojitos,

Que me quedo sin sonrisa cuando doblas esa esquina

Porque no me queda nada cuando te vas a tu casa.

Vuelve, porque ya te has ido estoy vacío.

Ese no es tu sitio, ven conmigo.

Tienes el poder de hacer conmigo lo que quieras.

            Hoy descubrí que no estoy solo en este mundo... Guau, vaya modo de empezar una entrada, no? No realmente la cosa no es tan bella como parece. Simplemente que he descubierto que no soy el único enfermo mental en la facultad xD

            Pues resulta que hoy, cuando he ido a una de las aulas de informática a perder el tiempo, mayormente lo de siempre,  resulta que he visto que el chico que estaba sentado junto a mi estaba en una pagina de la cual conocía la temática www.sexyono.com. Para quien no tenga no remota idea de lo que trata, es una pagina donde cuelgas tu fotografía y la gente te otorga una nota del 1 al 10 por tu cara bonita. También hay la posibilidad de poder conocer a las personas de quienes ves las fotografías... Antes de crear malentendidos, diré que si sé la temática de esta pagina es porque me registré hace un tiempo, me hizo gracia el sitio y por lo visto no soy al único (no, no t’amaguis que sé que ho estàs llegint tu també. Y tu tampoco te escapes, que eres igual de culpable) a más a más que viendo mi nota pues según como me sube la moral.

            Los hombres somos muy simples, lo sé. Y es por eso mismo la razón de esta anécdota, pues resulta que el chico se había puesto en la opción de conocer a chicas de Barcelona de entre 18 y 25 años. Una vez allí, solamente mirar la fotografía decidía si las quería conocer aunque tampoco se lo pensaba mucho, puesto que seleccionaba a la mayoría.

            En conclusión quiero decir que no he podido parar de descojonarme (perdón por la expresión, pero es cierta, si fuera chica no me hubiera podido descojonar, pues carezco de tales atributos) en todo el rato. Pues me ha estado demostrando todo el rato que desgraciadamente aún hay quienes única y exclusivamente se fijan en el exterior, todo dependía de una simple cara bonita, o un cuerpo bonito, pues, hay quienes te muestran hasta las marcas de nacimiento xD

Prometí que ahora intentaría crear entradas más breves, amenas y frecuentes para no crear macro-entradas donde a nadie le apetece leer nada, pues como aún tengo cosas en el tintero, en breve nos veremos

PS. Aquí, o follamos todos o la puta al rió, por tanto, para que no sea dicho, repito que yo también estoy enfermo y a la vez registrado en tal web.

No tiene nada que ver estar enfermo y registrado aquí, solo fue un comentario sin intención de ofender a nadie. Además, para loco yo, que aqui os demuestro que solo miento cuando no digo la verdad.

http://www.sexyono.com/r/?uid=ba381471s

 Sí, me duele la cara de ser tan guapo

PS2. Suerte que era un comentario corto, eh

Hey, atiende, porqué has salido
a la calle tú tan fresco.
Y dime porqué te has tirado
tres horas en el espejo
Pa ponerte guapo pa ligar
para ir a la calle y
no piensas que eso ya da igual
Que ya no vas a impresionar
Que lo bueno y
lo que importa está en los besos.

Y eso es lo que quiero, besos.
Que todas las mañanas
me despierten de esos,
Que sea por la tarde
y siga habiendo besos.
Y luego por la noche
me den más besos pa cenar.

Y dime porqué tú hoy te echas mil cremas
por el cuerpo, si no se te ven.
Y se te han olvidado los sentimientos.

Tienes que empezar por resolver.
Tienes lo que queda dentro
y no piensas casi en los demás,
Qué más dará si mal o bien.
Mucho metrosexual y faltan besos.

Y eso es lo que quiero, besos.
Que todas las mañanas me despierten de esos,
Que sea por la tarde y siga habiendo besos.
Y luego por la noche me den más besos pa cenar.
Y eso es lo que quiero, besos.
Que todas las mañanas me despierten de esos,
Que sea por la tarde y siga habiendo besos.
Y luego por la noche me den más besos pa cenar.

Y párate a ver, los que te quieren no miran eso.
Sólo quieren ver ese guiño de ojos sin complejos.

El canto del loco

ZAPATILLAS

         Sí, ja sé que no són hores, però desprès que unes hores abans anava a escriure un comentari força pessimista, doncs al final el dia ha acabat força bé. Deixem el pessimisme per més endavant, vulguis que no sempre és la mateixa cançó amb diferent entonació, però sempre és el mateix.

         Des de l’1 de setembre que no escrivia res en català, però si pensem que des d’aleshores només he escrit quatre cops i dos d’ells han estat cançons, doncs tampoc és tant de temps, no? Realment és moltissim temps, però més val dissimular :P

         Gràcies per totes les persones que aquestes ultimes m’han anat escoltant i “llegint”, gràcies per estar aquí i per aguantar els xàfecs que de tant en quant deixo anar. Alhora també vull demanar disculpes per les persones que s’han sorprès de segons quins comentaris meus, comentaris que a vegades (sovint) no tenien cap motiu de ser, la veritat és que a vegades dic coses que pensades fredament hagués hagut de callar, però no tinc solució... M’hauré de moderar una mica i seleccionar millor.

         Malgrat els mals moments, últimament hi ha instants de temps que m’animen molt, com per exemple anar veient com vaig aprovant les assignatures de la Uni i una amb excel·lent (seria millor si m’hagués presentat a més exàmens, però de moment tinc el curs assegurat). Aquest moments d’alegria a vegades són coses tan trivials com veure sortir el sol, veure que algú et dedica un somriure o un gest simpàtic. O dies com els d’avui, començar-los una mica desencantat però de sobte anar veient com els planetes es van alineant i les coses van millorant. Petites coses que t’alegren el dia, el mati, la tarda, el vespre, la nit,...

         Com abans he comentat, volia fer un altre comentari, però era molt més pessimista, i per tant era molt gris, aquest serà de color.... verd? Doncs de color verd, com una granoteta que tinc aquí a la vora de l’escriptori. En ell reflexionava el motiu de la meva elecció a fer Pedagogia, doncs encara que vegades no n’estigui segur del que estic fent aquí i que a vegades pensi que hagués passat si hagués optat per estudiar una altra cosa. No em penedeixo d’estar estudiant pedagogia, ara que poc a poc vaig descobrir que significa això realment i de descobrir que no té gaire a veure amb el món dels peus, estic content al pensar el que puc arribar a fer i ser. Cada gent que faig, cada paraula que aquí escric influeix a tothom qui ho veu (inclòs sense llegir, hi ha gent que al veure tanta lletra s’espanta, però tot hi així, aquest espant a saber-hi el que diu l’influencia).Un cop un professor em va recordar que si era conscient de que tot el que pugui fer influenciarà a la gent, doncs malauradament si que en sóc de conscient i realment em preocupa força. Quant nens encara deuen tenir malsons amb la mòmia que es van trobar en aquells campaments a Montcortés? Quants traumes infantils hauré creat ja? Només de pensar-hi ja m’espanto.

         Espero que aquesta agradable sensació trigui en desaparèixer, i si no s’esfuma mai, doncs millor que millor. Tothom té mals moments, moments tristos i reflexius, però aquest moments no cal que siguin tant públics. A més, si cadascú té els seus problemes... perquè ha de voler saber els de la resta, per enfonsar-se més? Doncs crec que per evitar-ho posaré els meus problemes en “reservat el dret d’admissió”, igual que la televisió en horari infantil on s’ha de protegir a la infància de sexe, violència verbal i física, i altres males influencies (un altre dia qüestionarem el tema de la infància, però ja són altres temes), doncs faré el mateix en aquest blog, protegir a la resta de gent de comentaris tristos, grisos i malenconiosos, xq desprès d’haver de llegir tot això, que almenys siguin temes més alegres i animats, fets de petites coses, però que animin.

         En part aniré omplint el blog amb cançonetes que últimament em van acompanyant durant el dia a dia, amb més coloraines i amb més rialles, però per aconseguir-ho necessitaré també la vostra ajuda, amb comentaris més freqüents

         Em sembla a mi, o desprès de tot això encara no ha quedat clar de que volia parlar avui? Sempre em passa igual, jo vaig xerrant i desprès esta buit de significat, però si més no m’ha servit per buidar tot el que em va rondant per al cap, millor extreure-ho que deixar que es vagi podrint per dins. A més, que no negaré que m’encanta xerrar i xerrar sense parar, al principi em costa, però desprès el que em costa és aturar-me.

         Sabeu que? Vaig a dormir, que el teclat ja comença a tenir son i no vol que el maregi tant, demà tot just em llevaré per veure Humor Amarillo, sort que ho fan a quarts de tres i encara és possible que ja m’hagi llevat.

Bueno, la verdad es que no tengo ningún perro piloto, y mucho menos un coche donde poder colocarlo, pero… no sabia como empezar hoy, es falta de práctica, que le vamos ha hacer

Después de tanto tiempo sin poder pasar por aquí para actualizar esto, ahora no sé por donde empezar. Espero que no me vuelva a pasar y que a partir de ahora disponga de más tiempo para conectarme e ir actualizando este pequeño desastre que ni tan siquiera reconozco ya, resulta que han cambiado todo de cosas de estos blog’s y yo con estos pelos (los pocos que van quedando) y sin darme cuenta de nada. Al menos escribo en castellano ya que últimamente solo hacia que escribir en catalán, y seamos sinceros (creo que ya lo dije en otra ocasión), si escribo en castellano la cuota de “mercado” es más amplia y con ella la cuota de comentarios que me pueda encontrar en la página (siempre hace ilusión ver que alguien te ha visitado y además te ha dedicado algunas palabras)

Reconozco que esto va a necesitar una renovación de actualización a fondo, tanto en el apartado de fotos, como de música, enlaces, etc. Tengo trabajo para rato, pero creo que eso será mejor que lo haga en la tranquilidad del hogar (y en el ordenador de mi hermana xD ) ya que ahora estoy en la facultad… con dos chicas que se están mordiendo por un mensaje del móvil :o

Tendría muchas cosas que contar, pero como siempre no sé por donde empezar, y además al no escribir en catalán se me (sí, lo sé) hace más difícil explicarme bien, es lo que tiene manejar diversas lenguas (concretamente dos, pero no me digáis que no ha quedado bien la frase, eh).

Esto es una falta de respeto! Las dos chicas de aquí al lado se han dejado de morder, pero… se están riendo de mi nick :’( No sé como ha sido la cosa, pero como son compañeras de clase las he agregado y se han encontrado con mi nick y les ha hecho gracia, pero sinceramente dudo que sepan de quien se trata.

A ver, ya que estoy puesto os haré un breve resumen de mi situación actual; una especie de crónica de una muerte anunciada, por que tampoco estoy yo para ir tirando cohetes (mayormente porque no es temporada, en Sant Joan, vale, pero ahora… Además que a saber donde voy yo ahora a comprar cohetes, algún sitio habrá donde encontrar petardos en pleno mes de febrero, quizás alguna página especializada, lo que si que tengo claro es que petardas.com no seria la más adecuada, intuición masculina que tiene uno oiga). Algún día tendré que mirarme a mi mismo con atención, no es normal que me se vaya la pinza constantemente de esta manera, pero creo que si habéis leído algunas de las cosas anteriores, ya os habréis dado cuenta y habréis actuado en consecuencia.

Iré haciendo una lista de lo que os vaya contando, así intentaré no olvidarme de nada (bueno, quizás no haré la lista, me da pereza buscar lápiz y papel, y eso que solamente he de estirar el brazo dentro de la mochila, pero… Uff, que dura es la vida de estudiante).

Ya que hablo de estudios, os explicare la hecatombe que he gestado con mi carrera. Bueno, en parte esto ha venido debido a mi reconocida desorganización y agravada en parte por… motivos laborables! Sí, en serio, que aquí donde me ves he sido una persona responsable y trabajadora (bueno, la primera cualidad no es del todo cierta y la última tampoco), e incluso había dementes que me trataban de usted y de señor (aunque eso no es que me alegre demasiado, que a uno le dan crisis de edad y se deprime en la soledad). Pues eso, que he durante unos meses he estado estafando a la gente mientras les vendía ropa y demás complementos de invierno. En serio que a veces me sentía culpable y todo, pero también es cierto que me tenia que ganar la vida y además no siempre eran las cosas tan caras, que ahora en las rebajas la gente se ha puesto las botas (y los pantalones, el abrigo y demás, porque ir de compras solo con botas… en Barcelona el nudismo no está prohibido, pero con el frío que ha hecho últimamente te puedes congelar vivo, solo de pensar el frío que pasas en verano cuando te lanzas al agua y esta fría… imagínate tú ahora paseando por Las Ramblas en cueros, ya de paso subes al Tibidabo a ver la nieve, no te … fastidia). Vaya ida de pinza, y de tema y de todo, no tengo solución.

Continuaré con lo del trabajo (aunque aún no he explicado lo de los estudios), pues resulta que a principios de curso (en septiembre, para ser más exactos) fui a un curso de formación de ventas en de El Corte Inglés (es lo que tiene entregar currículums a mansalva por Barcelona, que algún incauto se interesa por ti), realmente no sabia como iba a ir, pero pensaba que una vez hecho tardarían un tiempo en llamarme para la contratación y que seria de unas cuantas horas entre semana… que inocente que soy. El día mismo que acabamos la formación nos citaron para la entrevista personal, y en ella me ofrecieron el contrato que hasta ahora he estado haciendo: 40 horas semanales repartidas en 6 horas de lunes a jueves y 9 los viernes y sábados (con hora de descanso salen las cuentas). Esto significo un radical cambio de planes en mi vida, tenia todos los días de entre semana atados a más no poder (clases por las mañana, a partir de las 8:30 hasta las 13:00 o las 14:00 según el día, y a trabajar por la tarde desde las 16:00 (viernes y sábados a las 13:00) hasta las 22:00). Que diversión, verdad? A esto súmale también tener que madrugar a las seis y acostarte como pronto a las 23:45. Eso sí, dispones de todo el domingo (si no has de ir a trabajar, claro) de descanso y relax para ti solito, no te vas a quejar, no? Maldita la hora que me empecé a trabajar. También tener que trabajar tanto me ha fastidiado en otros aspectos, pero prefiero no airearlos por aquí, tampoco se ganaría nada ahora, agua pasada no mueve molinos.

Hay que ver como soy, con la tontería ya llevo un buen rato aquí rajando sin cesar, debéis estar algo aburrid@s ya. Por una vez que me pongo aquí a escribir…

Pues resulta que ahora el contrato con El Corte Inglés está llegando a su fin, ya me han dado las vacaciones que me pertenecen por contrato (todos los findes libres), pero a la vuelta no me han asegurado mi renovación, a saber lo que pasa. Sea lo que sea lo tendré que afrontar, y si tengo que volver a buscar trabajo… ya lo haré otro día, que me canso y eso no es bueno.

Creo que sería mejor que ya me vaya despidiendo (he quedado para comer, y aún haré tarde). En futuras entregas os contaré otras cosas (obviamente, ya que si no esto sería un tostón mayor al que ya es), como por ejemplo las nuevas asignaturas que hoy he comenzado, eso de los estudios que dije que contaría pero que al final he escurrido el bulto sutilmente (o no), si finalmente me voy a vivir a Barcelona (creo que es una utopía, menudo cachondeo), e incluso los planes que tengo para el verano (aunque en septiembre tengo exámenes de recuperaciones), que siempre digo que me quiero ir de viaje pero al final nunca lo hago. Esto…. alguien se anima para ir a los San Fermines?

PS. Se aceptan quejas por daño psicológico causado por la lectura del texto, es demasiada cantidad de sopetón, lo sé. Es igual que cuando vas estreñido, que cuando al fin vas al baño… pues lo atascas y todo (o eso me han dicho, que yo soy un niño bueno y esas cosas no las hago)

Agua Bendita
A tu lado

No, realment encara segueixo viu. Ja sé que durant tot el mes d’agost només he publicat una cançó (cançó que per a mi significa molt, tot s’ha de dir) i que com dic, fa més d’un mes que no donava senyals de vida, que no feia publiques les meves vivències. Estareu preocupades i preocupats? Que se n’ha fet del Carles? Que ha fet? S’ha fet monjo de clausura en un monestir? Ha sofert un accident amb el tallador d’ungles i té tots els dits amputats i per això no diu res? Els problemes del messenger de msn l’afecten també al blog i cada dos per tres cau sense motiu aparent? (De moment això no, però.... toquem fusta) S’ha desintoxicat per fi de l’ús d’Internet i ja no seguirà aquí sempre enganxat? S’ha reformat i ara és una persona decent? Ha estat adduït per una colla d’extraterrestres i sotmès a proves de tot tipus? Ha estat segrestat per la màfia coreana?...

Doncs ho sento molt, però... no ha passat res de tot això, només és que aquest mes d’agost ha estat molt més especial que aquell “Juliol estrany” i sincerament no he pogut asseurem aquí una estona a escriure-ho, ho sento.

El mes d’agost tan sorprenent per a mi va començar el dia 1 (és lo que té l’1, que comença les coses. Realment va començar el 30 de Juliol, però.... això li restava màgia). Es a dir que tot va començar amb els campaments a les Lloses on vaig fer d’intendent, ara que no em senten... Quina vidorra això de fer d’intendent, només havíem de vigilar les existències de provisions, i procurar fer els menjars a l’hora pertinent, malgrat això... trobava a faltar el tracte amb els nens, el fet d’haver organitzat alguna cosa, i posar-ho amb pràctica amb els nens. Sense anar més lluny, m’he quedat amb ganes de jugar al “Huevolution”.

Això si, almenys puc conservar tots aquests records amb la multitud de fotografies que vaig arribar a disparar, malgrat que sempre hi ha fotos sorprenents les quals ningú recorda quan van ser fetes ni per qui, això si, els flaixos si que es recorden encara. Oblidar-se això seria com no recordar a les vaquetes i vacones que cada mati ens donaven els bons dies (Sí, el meu despertador també era una vaca mugint) i ambientaven l’entorn.

M’estaria una bona estona escrivint sobre els campaments, realment (i malgrat que no soni gaire bé), m’ho vaig passar teta. Han estat els meus quarts campaments, però hi ha hagut un no sé què que ha fet que m’agradessin molt més. Des de l’ambient entre els caps fins l’entorn del terreny, des de les activitats nocturnes (jocs, contes i ressopons) a fins hi tot el clima, que malgrat haver plogut els primers dies (mentre estava a un hotel) desprès va afavorir a que la calor no sigues tan asfixiant.

Va quedar un sopar pendent post-campaments, però crec que ben aviat ja s’ha de començar a planejar el nou curs, on s’haurà de celebrar el vint-i-cinqué aniversari de l’agrupament.

Bé, no tot serà parlar de Campaments, no? Més que res, perquè ha estat a mitjans d’agost quan realment un fet ha trastocat la meva vida, ha estat el fet de trobar a una persona genial i especial. Feia molt de temps que ens coneixíem, potser d’un mode bastant peculiar, però això no treu que faci gairebé set anys que conec a aquesta persona. Ara per fi m’he trobat amb el valor suficient com per expressar-li el que sentia per ella, i quina ha estat la meva sort quan he estat correspost. Maria Rosa, t’estimo amb bogeria, “Deja que te hable de mis sueños / que tras el tiempo se escondieron / pero que contigo han vuelto”. Que m’has fet per deixar-me així? Com pot ser que siguis en la última cosa que penso abans de tancar els ulls i en la primera just al despertar-me?

Sí, ja sé que he estat breu, però... no crec que tingui que explicar gaire més referent a això, sobren les paraules

Vinga, ara toca una mica d’actualització aliena a aquest dos gras fets. Per començar podria dir que no sé que em passa avui que m’he desvetllat, són les tres de la matinada, no puc dormir i m’he decidit finalment per escriure aquí (Xq quan no puc dormir m’assec aquí a escriure cosetes? És que em produeix son l’ordinador? Més aviat m’enganxa i em treu la son, però...), a veure, anem al gra...

Dons que ara que ja estem al setembre, la rutina post-vacacional ja ha tornat, s’han acabat els dies d’estar estirat al sofà sense fer res de profit (quan he fet mai alguna cosa de profit?). Vaig acabar el juliol treballant en un casal d’estiu... doncs he començat el setembre igual; abans eren nens i nenes de 3 anyets, i ara porto nenes i nens des de cinc anys fins a 7; abans era de 9 a 13 de la tarda, i ara de 9 a 17. Almenys em reconforta saber que a partir de demà tindré nova ajuda, amplien l’equip de monitoratge i no hauré d’estar sempre pendent de nens amb edats i necessitats tan diferents.

El fet de que  el 19 de setembre (crec) començo les classes universitàries, doncs... vulguis que no m’anima força. Desprès de tants anys finalment em ficaré a estudiar en una universitat, no sé com acabarà tot, però almenys estudiaré el que realment vull. S’ha acabat estudiar filosofia, literatura, gramàtica, derivades, etc... Coses que per el meu parer no són gaire útils per a la vida quotidiana, malgrat que han estat molt útils per poder passar les PAU.

Per cert, aprofitant que aquest espai és públic i la gent va passant... Si algú em pot conformar quan comencen les classes de Pedagogia de la UB al Campus Mundet, allà al final de la línia verda/línia 3 del metro de Barcelona... Dons em faria un gran favor, encara que... algú ha arribat fins aquí? Algú m’ho esta llegint tot? Sabeu, ara mateix una estranya sensació em recorre l’esquena, el fet de pensar que hi ha qui s’ho llegeix i s’interessa per mi... Jolin, em sento un xic important i tot.

Ep, que encara no he acabat! Encara falta explicar que aviat començaré un curs de vendes per a poder treballar tan aviat com pugui en El Corte Ingles. Fa un mes vaig arribar al centre de Barcelona (Plaça Catalunya) i en un mati vaig entregar / realitzar més d’una vintena de currículums. Qualsevol comerç era propens a que jo entregues el currículum. Vaig passar des de l’FNAC fins a les tendes Kukuxumusu, des del McDonald’s fins als entrepans del Viena. Que potser la majoria de papers ara estan a les escombraries... doncs no hi puc fer res, almenys no puc dir que no em vaig moure. Vaig rebre algunes trucades, però no eren ofertes amb gaire futur (Bocatta, McDonald i Burguer King...), m’he decantat per el Corte Ingles, i malgrat que certa persona ressentida m’ha dit que no tindré sort, que ni tant sols fes els curriculums, doncs espero tenir sort. No vull que cap fantasma del passat em destorbi. El temps colocarà cada cosa al seu lloc.

Ja comença a arribar la son i crec que val més que ho aprofiti, que si no demà estaré amb els nens amb més cara d’adormit del normal, i això es nota. El que vull dir que per avui m’acomiado, i malgrat que sempre ho dic... intentaré fer comentaris més breus i més seguits, que això té pinta de que quedarà molt extens aquí al blog, espero que no hagueu passat gaire calor durant aquesta estona aquí davant de la pantalla.

Moltes gràcies per dedicar-me part del vostre temps amb la lectura, i encara més gràcies si comenteu alguna cosa, sempre és maco entrar al blog i veure que algú t’ha dedicat unes paraules.

(Sí, próximamente pondré el resumen en castellano. Mayormente pondré resumen xq no me veo con fuerzas para hacer una traducción literal del comentario de hoy, lo siento)